[Escrit a Opinions sense Homologar el 10 d’agost de 2008]

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuïc i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l’ha atropellat i matat d’una forta trompada. L’he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l’anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l’ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d’una manera molt senzilla; el que m’agrada m’agrada i ja està. L’art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l’Hannah Collins on també havia filmacions que m’han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m’ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Presons identitàries

Posted: Octubre 24, 2010 in Recensions
Etiquetes: , ,

[Escrit el 12 d’octubre de 2010 a Opinions Sense Homologar]

Ja ha passat el 12-O i com el 11-S o qualsevol altra data patriòtica jo només he aprofitat la festa del dia de festa, però mentre el rellotge passava per aquests moments i les seves agulles senyalaven fites tan transcendentals (no per a mi) jo estava llegint un llibre de Jean Daniel que ell va titular “La presó jueva”.

Aquest llibre que tracta envers la identitat jueva i la seva relació amb l’estat israelià, exercita en l’anàlisi sobre quelcom que ens és general a molts membres de la espècie humana a saber; la obsessió identitària, en una formula o altre, i la recerca forçada d’arrels a prop i lluny, allà on sigui.

Evidentment aquest llibre no té només com a objectiu això, i el que fa bàsicament és defensar el dret de ser jueu i no ser ni israelià ni sionista, concepte que sovint a alguna gent se’ns oblida perillosament en els calaixos de la ignorància. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Allò anti-siri

Posted: Octubre 24, 2010 in Opinions sense Homolgar
Etiquetes: ,

[Post penjat a Opinions Sense Homologar el 20 de novembre de 2007] – [les coses no han  variat gens ni mica en termes de manipulació occidental del context i la darrera visita d’Ahmadineyad al Líban  demostra aquest fet; la premsa europea ha demonitzat la visita del president iranià. No tindria que ser necessari dir que Ahmadineyad és un criminal, però dificilment arriba als nivells d’algun dels nostres grans presidents occidentals. Wikileaks ens ho certifica!! ]

Síria es un país que segons el departament d’estat nordamericà pertany al denominat eix del mal. És una dictadura, no ens enganyem, Basher al-Assad és el fill del seu pare, i per això és el president de la República. No hi ha eleccions, la premsa està controlada, les ONGs estan prohibides i la gent no parla de política per por. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

A mida que aprofundeixo en l’estudi de la història, i reconec que ho faig lentament, un dels sentiments que pren força en mi és el de que la espècie humana des del neolític (potser abans) es transforma, de forma voluntària o per força de l’entorn, en una certa categoria de paràsit. Un paràsit que a més a més no en té prou en viure a expenses d’altres espècies, empobrint les seves qualitats de vida, si no que s’entesta en una empresa obsessiva que persegueix com a fi el parasitisme intern entre membres de la mateixa espècie.

Mai hem definit, suposo que per xovinisme antropocèntric, la nostra pròpia activitat en relació a altres espècies com a parasitisme, però per a mi és quelcom que sembla indubtable. La domesticació de determinats animals s’ha entès com un procés inqüestionable i lògic, dons el món ha estat interpretat com fet a mida del ésser humà (principalment del ésser humà masculí), i això s’ha arribat a justificar mitjançant un déu, diferents deus, o el mateix explicat de diferents maneres. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Assaig obert envers la proposta de Lakoff.

1. Fonaments socials i marcs conceptuals.

Vivim en una societat en la qual, des del meu punt de vista, el més rellevant és el fet de que es funciona damunt dels fonaments d’un esquema de manutenció parasitari resolt amb diferents formes de praxis i construït en forma d’un continuum piramidal. El problema principal sembla raure en una estructura relativament antiga (procedent probablement del neolític o abans) de suport de la pròpia existència humana, encara que sembla cert que el poder de determinats marcs conceptuals pot ser crucial degut a que retroalimenta i modifica la estructura. De fet som probablement la única espècie capaç de patir de forma real les seves pròpies abstraccions, això si, amb excessiva freqüència dins d’aquest esquema de supervivència parasitari piramidal.

Davant la qüestió que planteja George Lakoff en el seu llibre “No pensis en un elefant”, relacionada amb el poder del llenguatge com a eina de construcció de realitats i de debat polític, entenent que política significa tot allò relacional, la meva reacció espontània és la de preguntar-me si realment la tasca de canviar el nostre model de relació social entre nosaltres mateixos, homo sapiens sapiens, i entre nosaltres i el medi del qual formem part, pot començar per la qüestió lingüística o imaginaria. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Conclusions d’un debat en l’assignatura d’Història Moderna de Catalunya realitzat durant el mes d’octubre de 2008.

1. Decadència o crisi?

El període de la història de Catalunya denominat per alguns historiadors “Decadència de Catalunya” carrega diverses qüestions d’ordre historiogràfic que després del debat sostingut al fòrum i de les classes rebudes a l’assignatura semblen per una banda més interessants encara d’abordar i per l’altra més complicats del que ja en un inici em semblaven.

En relació a la denominació de l’objecte de debat segueixo pensant que la paraula decadència té trets excessivament polititzats que exalten històricament determinats factors que al meu entendre son elitistes i no expliquen ni de lluny la realitat històrica que probablement es va viure en el territori. El poder de la monarquia catalana, l’esplendor del comerç català i la expansió territorial del regne son, pel que sembla, els elements comparatius que generen l’aparició del terme, oblidant que segons la informació existent la situació de la població a peu de terra no sembla que fos esplendorosa, sinó que més aviat semblava empitjorar des de feia temps sota l’augment de la extracció fiscal i el control senyorial. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La bomba i el renec són, sobretot,

una mateixa cosa: un desfogament

destructor de la impotència per crear.”

Joan Maragall.


1. Una ciutat només somniada.

Dir que la setmana tràgica va marcar un abans i un desprès en la història de Barcelona seria poc original, i fins i tot perquè no, probablement inexacte. Si entenem la història com un mar on els processos discorren en les profunditats i els fets despunten en la superfície com ones més o menys crespades o fins i tot en alguns moments com sismes submarins podríem dir que aquell setmana va ser la símptoma d’un cúmul de tensions que van esclatar amb una raó poderosa, però que aquesta raó donades les circumstàncies, enlloc de ser la guerra a Africa, hagués pogut ser un altra, i que va reflectir, entre altres coses, que Barcelona estava fracturada al menys en dues realitats enfrontades [López, 1993].

El que sembla clar és que simbòlicament la setmana tràgica va representar un cop molt dur a les aspiracions d’aquells ciutadans espanyols que encara creien en la possibilitat de construir un projecte democràtic i comú. Llegeix la resta d’aquesta entrada »