Diumenges que podrien ser dilluns

Posted: Octubre 25, 2010 in Microreflexions
Etiquetes: , , ,

[Escrit a Opinions sense Homologar el 10 d’agost de 2008]

Un dia estrany. He pujat patinant cap a Montjuïc i quan anava a sortir del Passeig de la Exposició he vist un gat preciós mort en mig de la calçada. Algun imbècil l’ha atropellat i matat d’una forta trompada. L’he apartat cap a la cuneta. Em feia pena que és quedés allà al mig i que l’anessin xafant tota la processió de motors en capses que es mouen per aquella part de la ciutat. On deuria anar amb tanta pressa en zona 30 el cretí que l’ha matat? Més val ni saber-ho perquè segur que no anava enlloc. És a on anem tots plegats esverats i amb els pixats al ventre; a la merda.

He arribat al Caixaforum i he anat a tafanejar una mica les exposicions que havia. No soc cap crític i sempre funciono d’una manera molt senzilla; el que m’agrada m’agrada i ja està. L’art és absolutament qüestionable i ho pot fer qualsevol sense necessitat de carnet. He vist la exposició fotogràfica de l’Hannah Collins on també havia filmacions que m’han semblat profitoses. Mentre contemplava la exposició no he pogut evitar ser emprenyat per un pobre membre del servei de seguretat que m’ha tingut que dir que no podia entrar amb el casc a dins (el duia lligat a darrera la motxilla) i he tingut que sortir per ficar-lo en un armari a recepció.

La meditació al voltant de les imatges de la Collins s’ha vist dons pertorbada per aquesta dèria que els hi ha agafat als propietaris de exposicions o museus de fer notar que aquelles parts del món estan sotmeses a lleis capricioses o incomprensibles. Quasi com la Collins suggereix; “un món dominat per forces impredictibles” on en una mesura molt més light, com el negre immigrant procedent de Douala a “Paral·lel”, no tens altra remei que capejar el temporal i aguantar carros i carretes. Una premonició, un reforç del missatge.
Un somriure pel senyor de seguretat, “gràcies, m’ha ajudat a trobar una consigna i poder fer la visita més deslliurat”. És cabdal buscar allò útil per ajudar a sentir-se millor a algú que fa una feina tant ingrata. Mentre el gat mort i el senyor negre de Douala que rentava la seva roba en un parc públic, i la guerra entre Georgia i Rússia anaven soscavant la meva moral del diumenge.
He vist una pel·lícula de La Mina però el muntatge estava fet d’una manera, que tot i que era atractiu, no em permetia sentir bé les conversacions entre els gitanos. Deien coses que em semblaven interessants, no del tipus elevat d’un Savater o un Glucksmann o d’algun altra bocamoll profund, sinó coses de veritat interessants. No podia sentir-los. Veia el barri de La Mina, el passeig de José Monge Cruz “Camarón”, on he estat esmorzant alguns cops quan anava a fer transports per allà. Els nens i nenes pintaven els seus somnis al terra, i era molt bonic. He pensat que tinc que tornar allà almenys a esmorzar, no podré pintar com els nens però ja serà molt.
Desprès he anat a veure una cosa indescriptible de Momu & No Es, i no per indescriptible interessant. Crec que he estat 3 minuts comptats. Quan veig art contemporani que hem diu menys que les façanes interiors del meu pis i els seus estenedors de roba, llavors recordo que la immundícia del mercat fa temps que va arribar a l’art i que qualsevol cagada diarreica pot ser interpretada com a tal si la fa algun fill de papa, algú “enxufat” o relacionat amb algun mànager ben col·locat a la xarxa.
M’ha tocat l’escola Yi i des de la meva perspectiva Bu he valorat com a interessant un sisè informe sobre les coses flotants (crec que es deia així). Si, si me’l regalessin el penjaria a casa algun dissabte que no m’importés emprenyar als veïns foradant la paret. Tot i que no se a quina paret el penjaria perquè és un quadre massa llarg i el pis és petit. He vist alguna cosa més que m’ha semblat digna d’observar una estona i de sobte m’he trobat amb una habitació folrada de plom la utilitat de la qual segons Joseph Beuys és la de fer introspecció i enfrontar-se a la soledat per percebre el dolor interior i estar preparats per relacionar-nos amb l’exterior.
Bé, sobre el quarto de plom ens podríem passar estona parlant. Les planxes estan plenes de dibuixets de gent i jo he provat amb la ungla i podia esgarrapar produint ratlles. M’ha fet cosa deixar la meva marca en aquell lloc tan tonto. He recordat els meus temps de lampista i les ” manguetes” que feia el meu pare amb planxes de plom Ara resultarà que només els rics podran enfrontar-se al dolor interior fent-se fer un quarto de plom. És bo, cal dir-ho. Una bona pensada. Li direm al Cheney, al Putin i a tota la gernació de desaprensius mundials que parlin amb el Joseph Beuys perquè els hi llogui el Schmerzraum. O penseu que seria millor el Tribunal de La Haya?

Una habitació de plom o un Schmerzraum per a cada ric sis plau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s